Ja fa més d'un mes de la presentació del llibre i ens ha arribat a les nostres mans el discurs que el nostre amic Màrius Carol ens va dedicar aquell magnífic dia de Desembre.
Transcrivim el que va dir i li agraïm la seva presència:
"Em perdonaran, però abans de parlar de "Quatre carpetes marrons", parlaré del seu autor, encara que només sigui per entendre el seu acte de generositat a l'hora de convidar-me a dirigir-me a tots vostès en la presentació del llibre. Però també penso que cal explicar algunes coses de Toni Rodríguez per entendre la dimensió que ell ha volgut donar a la seva prmiera novel·la.
D'entrada cal dir que si l'autor apareix no només en una fotografia actual a la pestanya de l'obra, sinó també a la portada de la mateixa, no és per un exercici de vanitat. Entenc que ho ha fet com una picada a l'ull als seus amics, coneguts i saludats -segons definició planiana del entorn íntim de cadascú- i per extensió a tota una generació que va tenir la sort d'assistir i, en major o menor mesura, protagonitzar el canvi de la dictadura a la democràcia. Estem doncs davant d'una novel·la que amaga sinó unes memòries, sí al menys, la memòria d'un periodista que va néixer - i créixer- en aquella ciutat en blanc i negre que el Manolo Vàzquez deia que feia olor de mitjons suats. I que com a professional del periodisme va ser espectador, i quan no còmplice, de moltes jugades d'escacs a la política catalana en la transició i que en la consolidació democràtica ha acumulat més decepcions que alegries, però sobre tot un munt d'escepticisme. Malgrat tot, com els més afortunats de l'ofici, ha aconseguit guanyar-se la vida en el món de la comunicació i diposar d'un univers familiar i personal estable que li ha permès arribar als seixanta sentint-se bé amb ell mateix i amb el seu entorn.
Jo vaig conèixer el Toni Rodríguez abans de la mort del general, quan, per diaris ddiferents, anàvem a les rodes de premsa de Convergència Socialista als baixos d'un bar de la Zona Franca amb un diari sota el braç o quan per assistir a la presentació de Bandera Roja ens donaven un sant-i-senya abans de anar a un pis franc. Eren uns temps en que ens creiem veritables conspiradors per la democràcia i ens sentíem com Superman (que sabeu era periodista del Daily Planet) quan lligàvem explicant "aventis" a les noies que empetitien les novel·les del Marsé. A la secció de Política del vell "Correu Català" vàrem coincidir el Toni, l'Alfred Reixac i jo mateix, tres mosqueters de la informació que estàvem tan pagats de nosaltres mateixos que no hauríem permès que cap D'Artagnan s'afegís al grup per lluir més. Un dia, el Toni i jo vam anar a Saint Martin-le-Beau a entrevistar al president Tarradellas i el De Gaulle del Clos de Mosni es va pensar que érem enviats de Pujol, que no he dit que era l'amo del nostre diari. D'aquella excursió vam treure dues coses: una enrabiada de Jordi Pujol perquè l'entrevista tenia un títol que el va fer posar dels nervis i unes ampolles de vi blanc tèrbol de l'esmentada finca a canvi de beure-les quan Tarradellas tornés com president, cosa que puntualment vàrem fer.
Continue reading "Discurs del Màrius Carol a la presentació del llibre." »
