Discurs del Màrius Carol a la presentació del llibre.
Ja fa més d'un mes de la presentació del llibre i ens ha arribat a les nostres mans el discurs que el nostre amic Màrius Carol ens va dedicar aquell magnífic dia de Desembre.
Transcrivim el que va dir i li agraïm la seva presència:
"Em perdonaran, però abans de parlar de "Quatre carpetes marrons", parlaré del seu autor, encara que només sigui per entendre el seu acte de generositat a l'hora de convidar-me a dirigir-me a tots vostès en la presentació del llibre. Però també penso que cal explicar algunes coses de Toni Rodríguez per entendre la dimensió que ell ha volgut donar a la seva prmiera novel·la.
D'entrada cal dir que si l'autor apareix no només en una fotografia actual a la pestanya de l'obra, sinó també a la portada de la mateixa, no és per un exercici de vanitat. Entenc que ho ha fet com una picada a l'ull als seus amics, coneguts i saludats -segons definició planiana del entorn íntim de cadascú- i per extensió a tota una generació que va tenir la sort d'assistir i, en major o menor mesura, protagonitzar el canvi de la dictadura a la democràcia. Estem doncs davant d'una novel·la que amaga sinó unes memòries, sí al menys, la memòria d'un periodista que va néixer - i créixer- en aquella ciutat en blanc i negre que el Manolo Vàzquez deia que feia olor de mitjons suats. I que com a professional del periodisme va ser espectador, i quan no còmplice, de moltes jugades d'escacs a la política catalana en la transició i que en la consolidació democràtica ha acumulat més decepcions que alegries, però sobre tot un munt d'escepticisme. Malgrat tot, com els més afortunats de l'ofici, ha aconseguit guanyar-se la vida en el món de la comunicació i diposar d'un univers familiar i personal estable que li ha permès arribar als seixanta sentint-se bé amb ell mateix i amb el seu entorn.
Jo vaig conèixer el Toni Rodríguez abans de la mort del general, quan, per diaris ddiferents, anàvem a les rodes de premsa de Convergència Socialista als baixos d'un bar de la Zona Franca amb un diari sota el braç o quan per assistir a la presentació de Bandera Roja ens donaven un sant-i-senya abans de anar a un pis franc. Eren uns temps en que ens creiem veritables conspiradors per la democràcia i ens sentíem com Superman (que sabeu era periodista del Daily Planet) quan lligàvem explicant "aventis" a les noies que empetitien les novel·les del Marsé. A la secció de Política del vell "Correu Català" vàrem coincidir el Toni, l'Alfred Reixac i jo mateix, tres mosqueters de la informació que estàvem tan pagats de nosaltres mateixos que no hauríem permès que cap D'Artagnan s'afegís al grup per lluir més. Un dia, el Toni i jo vam anar a Saint Martin-le-Beau a entrevistar al president Tarradellas i el De Gaulle del Clos de Mosni es va pensar que érem enviats de Pujol, que no he dit que era l'amo del nostre diari. D'aquella excursió vam treure dues coses: una enrabiada de Jordi Pujol perquè l'entrevista tenia un títol que el va fer posar dels nervis i unes ampolles de vi blanc tèrbol de l'esmentada finca a canvi de beure-les quan Tarradellas tornés com president, cosa que puntualment vàrem fer.
Desprès ens hem anat veient amb més o menys freqüència -l'amistat també és qüestió de moments i d'intensitats- i un dia no fa pas gaire fins i tot, el Toni, l'Alfred i jo vàrem convidar a dinar a l'antic amo del Correu, en Pujol, i vàrem fer un dels àpats més sucosos i interessants de les nostres vides. No ens va tenir en compte males passades, però hem de dir que ens va fer pagar la factura (i això que ell va prendre tres plats i postres). Gràcies doncs Toni per la teva amistat i per reunir tanta gent que ens coneixem i per haver escrit aquest llibre.
Dit això, deixeu-me comentar algunes coses de "Quatre carpetes marrons" que és del que es tracta i el que ens ha fet trobar-nos aquí. El protagonista de la novel·la és Jordi Martínez, periodista de 30 anys, un personatge indisciplinat i amb una feina en precari, que és acomiadat del diari en el que treballa com a redactor de la secció de Cultura. El més divertit, o potser no, del tal Martínez és la seva turmentosa vida sentimental que, com a mínim, resulta variada. En aquest context, rep una trucada per fer de negre d'un escriptor consagrat que ha d'escriure una biografia del poeta Pujol i Alemany, a qui determinades forces catalanes volen promoure com a Premi Nobel de Literatura. La investigació de Martínez fa que parli amb tot un seguit de personatges, a part del mateix poeta, documentació que va encabint en unes carpetes que el conduiran a saber més del compte, episodis foscos del passat que faran que corri perill la seva pròpia vida.
Haig de confesar que m'ho he passat no bé, sinó més que bé, perquè, a part de que la novel·la està ben construïda, amb una bona tècnica i amb un llenguatge molt directe encara que acurat, m'ha divertit especialment descobrir amb qui s'havia inspirat per cisellar tal o qual personatge o darrera de quin -o més exactament de quins perquè penso que són al menys dos- s'amaga l'autor. L'obra té ritme, disposa d'intriga i inclou un final amb sorpresa. És plena de referències generacionals d'esdeveniments, mites, locals o cançons, que faran que es reconegui tota una generació. "Quatre carpetes marrons" resulta un exercic de nostàlgia sense mal rotllo, assumint misèries i empetitint grandeses passades. I és una mirada al país que hem construït, amb tots els seus defectes que són molts. Però, sobre tot, em sembla un homenatge al periodisme de la transició. Toni Rodríguez li fa dir al poeta Pujol i Alemany la següent sentència: "El periodisme d'aquells anys era una cosa rudimentària i més aviat heroica, que només es podia exercir amb força dosi de bohèmia i d'esperances."
No sé si és el que el Toni ha pretès, però aquesta novel·la representa una mena de confessió, una mirada al retrovisor i un acte de fe en la vida. I també hi ha un punt de decepció amb l'ofici i amb el país. Igual que hi ha una nota d'esperança a la darrera plana. D'esperança perquè en el llarg viate hi ha coses estables: els amics, les paelles, els mestres, el Diari, el Barça, el Cristo de Lepanto i la parella. I la fe en que qualsevol dia pot tornar a sortir el sol."
"Màrius Carol, Discurs de la presentació del llibre.
A Barcelona, 15 de Desembre de 2009"
Comments
Gran peça, Màrius! Ets fidel a tu mateix i a l'amistat serena i ferma que ens hem tingut sempre. El teu comentari és com ets tu encara que de vegades no vulguis que sigui dit: brillant, divertit, un pèl irònic, però sobretot sensible, intel·ligent i generòs.
Com el d'en Ferran Soriano, que encara no està penjat en aquest bloc. Us ho agraeixo molt sincerament a tots dos, perquè em feu de mirall de l'obra i em permeteu veure-hi coses que jo no havia advertit, però que sens dubte hi eren, puix que vosaltres prou que les heu vist. Abraçades!
Posted by: Toni Rodríguez Pujol | Enero 27, 2010 12:27 AM