Una emoció compartida
El meu agraïment a les gairebé tres-centes persones que van omplir dimarts la sala gran de Luz de Gas per assistir a la presentació de la meva novel·la Quatre Carpetes Marrons. Mentre us veia, mig a fosques, des de la mesa de presentació de l’acte, pensava en moltes de les experiències compartides amb uns i altres, els bons i mals moments, l’afecte insubornable que ens ha quedat com a record de tants i tants anys passats en tan bona companyia.
És impossible escriure una novel·la (una bona novel·la, espero) sense haver-la viscut abans. Tal com vaig dir a la presentació, QCM és una novel·la autobiogràfica de ficció, i, en paraules d’en Màrius Carol, “un homenatge al periodisme de la transició”. Un ofici que en aquells anys, era “una cosa rudimentària i més aviat heroica, que solament es podia exercir amb força dosi de bohèmia i d’esperances”, en paraules d’en Pujol i Alemany, un dels personatges principals de la novel·la, citat per en Màrius a la seva brillant intervenció.
També em va emocionar l’amic Soriano, quan va dir que jo l’havia “desllorigat” i li havia ensenyat a llegir diaris de manera crítica. Potser sí, no vull ser fals ni mostrar-me falsament modest. Però haig de dir que jo també he après un munt de coses al seu costat. Com ell mateix es va encarregar de recordar, Soriano i jo ens coneixem des de l’any 2003, just abans d’iniciar una campanya electoral del FC Barcelona que havia de ser el començament d’una era triomfal –i espero que definitiva- pel barcelonisme. I de seguida que el vaig conèixer vaig pensar que aquell paio era digne de respecte i confiança. Ell intentava amagar una mica les seves emocions, de la mateixa manera que el Màrius, de vegades, també sembla que s’hagi construït un personatge pantalla per protegir la seva intimitat. Però a mi, que sóc molt llest, no me la foten, perquè tinc el privilegi de poder veure la gent tal com és, gairebé a primera vista.
Això és el que m’ha permès tenir dos padrins de luxe, que, més enllà de l’amistat que m’han demostrat tantes i tantes vegades, em fascinen. Cadascú al seu moment i la seva circumstància temporal i professional, però que, realment, em fascinen.
Amb aquest padrins, amb la meva dona i els meus fills, amb els companys i companyes de feina que he tingut la sort d’aplegar en un mateix projecte, amb l’amistat de totes aquelles persones que he estimat o m’han estimat alguna vegada a la vida, amb l’escalf de tots els amics, coneguts i saludats que em vareu acompanyar el dia 15 a Luz de Gas… francament, què més puc desitjar? Potser posar-me de seguida a escriure’n una altra?
Doncs, potser sí. Vosaltres, què en penseu?