Fort com un Roure
El Roure és el bar on Jordi Martínez, un dels protagonistes principals de Quatre Carpetes Marrons, passa més estona. De fet, és com si fos la seva saleta d’estar, el seu club, el seu casino. Hi sol anar a reposar, a restaurar-se física, gastronòmica i mentalment, a sentir parlar del Barça, i, sobre tot, a trobar-s’hi de gust, envoltat de cares amables i conegudes. Allà hi troba sempre en Toni, l’amo, sempre content, sempre disposat a acollir-lo, tan si està de bon humor com si té un mal dia. L’Isidre, que amb una sola mirada, la mirada sàvia i experta d’aquell que ja n’ha vist de tots colors des de la talaia del seu taulell privilegiat, que de seguida sap si en Jordi necessita un vermut negre amb olives o una cervesa, també negra, que li faci tirar avall angúnies i mals rotllos.
En Santi, que sap que discutint del Barça tothom pot esbravar-se sense perill de trencar les amistats, perquè tothom, en el fons, hi està favor. La Domi, capaç de fer unes paelles memorables sense donar-li cap mena d’importància, quan això de les paelles, en realitat, té cada dia més mèrit en un món acostumat a menjar de qualsevol manera. La Domi, sempre riallera, sempre disposada a ajudar-lo a renovar dia rere dia la seva confiança, la seva esperança, els seus somnis... En Jordi, sempre a punt, sempre emprenyat, però sempre preparat, tan si plou com si fa sol.
Molts amics que ja han llegit QCM m’han preguntat si el Roure és real. I tant si és real! Només cal que us hi passeu una estoneta: al matí a esmorzar, a mig dia a fer l’aperitiu (us recomano el vermut negre amb olives!), desprès a dinar (us ho recomano tot) a mitja tarda a fer una cervesa (negra, si pot ser), al vespre a menjar pa amb tomàquet (ben fet, sense pinzell), a la nit a fer un gintònic. Hi veureu la vida tal com és: real, autèntica. Com la va veure en Jordi Martínez, el meu amic, quan hi anava a cercar consol a tantes decepcions i problemes com tenia a la seva turmentada vida. És al barri de Gràcia, placeta Sant Miquel, cantonada Riera Sant Miquel i carrer Luís Antúnez. Al barri de Gràcia, un dels més autèntics de Barcelona. Fort com un Roure.
Facebook: El Roure
Comments
Después de leer el libro no pude evitar pasarme un ratito por el Roure, e inconscientemente busqué al prota de Quatre Carpetes Marrons y le ponía la cara de la portada del libro, no estaba, debía haber ido al Tibidabo... seguiré intentándolo.
Posted by: natalia | Diciembre 24, 2009 11:26 AM
El dia que vulguis, quedem al Roure amb el Jordi Martínez, que és molt amic meu, i et presentem tota la colla pessigolla. Millor que sigui dijous, perquè hi haurà paella!.
Posted by: Toni Rodriguez Pujol | Enero 18, 2010 12:49 PM
Benvolgut Toni,
Avui he acabat la teva novel·la i tal com et vaig prometre miraré de fer-t'en quatre comentaris per escrit , tot i que s'em fa difícil fer-ho a "modu" de monòleg.
Haig de dir també, com a preàmbul, que l'he llegit com llegeixo qualsevol llibre, mirant de no tenir massa en compte que conec l'autor, llegint, com a molt, deu pàgines seguides i encara no cada dia.
El llibre m'ha agradat i no m'ha agradat.
M'han agradat el que contes, però no m'ha convençut massa ni la trama ni els personatges. Perquè? Doncs perquè no els distingia, ni els identificava, i ara mateix no et sabria dir massa, qui era qui, tot i que conneixent la teva vida, és evident que a tots hi ha una mica de Toni. (Jaume Uriach a banda , però perquè també em sé la seva història).
Per altra banda el fil, diguem-ne misteriós, o més "novel·lero", sobre els perills del personatge principal amb els missatges amenaçadors tampoc els he trobat prou intrigants per voler esbrinar amb impaciència el desenllaç. I els problemes existèncials i amorosos del "prota" jo diria que són molt "setantes" i si tenim en compte que representa que és un jove d'ara, doncs la cosa també se m'ha fet confusa.
Què m'ha interesat? Doncs els aspectes relacionats amb la teva memòria particular i amb la història comuna del nostre país. La teva visió de les coses dites en boca dels teus personatges. Aquí, per a mi, és on surt el Toni Rodriguez periodista brillant. Encara recordo els teus articles "retrats opinió " que feies dels polítics, em sembla que era al País. I en aquests aspectes de la novel·la és, per a mi, on l'estil és més precís, més sincer, i on el llibre esdevé interesant de debó.
La novel·la, però, es llegeix bé i l'estil literari en general m'ha agradat. El teu català és planer, entenedor i sense falses pretensions. I això s'agraeix. A més a més és un català ben col·loquial i molt correcte alhora, cosa no gens fàcil d'aconseguir donades les circomstàncies del nostre català de carrer. I això s'agraeix, per bé que , posats a criticar, en algun moment hi he trobat algun petit excès de frases fetes o potser un excés d'afany descriptiu.
Conclusió personal: Desitjo i m'encantaria que l'escriptor Toni Rodriguez escrigui més llibres de cròniques, memòries o impressions sobre tot allò que el seu bagatge, la seva profunda experiència i la seva privilegiada posició personal i professional li han otorgat. Però també comprenc que el que més el diverteixi, l'entretingui i l'esperoni com a repte, sigui escriure més novel·les.
I si després de tot això encara tens ganes de parlar-ne, doncs podem quedar i fer un cafè a.......al Roure. Et sona? Saps on és?
Una abraçada
Posted by: Enric Cusí | Enero 19, 2010 06:27 PM
Moltes gràcies, Enric. La paella de l'altre dia al Roure va ser fabulosa i els teus comentaris són molt valuosos per a mi.
El més bonic de llegir i escoltar els vostres punts de vista és veure que cadascú hi ha trobat una cosa diferent. I comprovar que de vegades pot haver-hi un mateix aspecte que cadascú veu d'una manera diferent. Per exemple, a tu no t'agrada l'excès de llenguatge descriptiu... i aixó és justament el que més li ha agradat a un altre.
En el teu cas, em fa l'efecte que és perquè, tal com em vas dir al Roure, no ets ben bè un lector de novel·les sinó més avat d'assajos, relats o biografies.
A mi m'agraden molts els relats, però fer una biografia em va semblar pedant i, en canvi, vaig pensar que fer una novel·la em permetria dispossar d'un fil conductor per anar enllaçant diferents relats i perfils biogràfics que volia escriure.
Quan a la barreja de personatges, no hi ha problema. Només n'hi ha uns quants que m'interessa destacar. La resta, són diferents veus d'un mateix discurs: no crec que calgui distingir-los, perquè no aportaria res a la història, que en ocasions, és coral.
Seguiré escribint, pot estar-ne segur. I seguiré agraïnt molt la teva sinceritat i els teus comentaris.
Posted by: Toni Rodriguez Pujol | Enero 29, 2010 12:42 PM