Toni Rodriguez Pujol

El Roure és el bar on Jordi Martínez, un dels protagonistes principals de Quatre Carpetes Marrons, passa més estona. De fet, és com si fos la seva saleta d’estar, el seu club, el seu casino. Hi sol anar a reposar, a restaurar-se física, gastronòmica i mentalment, a sentir parlar del Barça, i, sobre tot, a trobar-s’hi de gust, envoltat de cares amables i conegudes. Allà hi troba sempre en Toni, l’amo, sempre content, sempre disposat a acollir-lo, tan si està de bon humor com si té un mal dia. L’Isidre, que amb una sola mirada, la mirada sàvia i experta d’aquell que ja n’ha vist de tots colors des de la talaia del seu taulell privilegiat, que de seguida sap si en Jordi necessita un vermut negre amb olives o una cervesa, també negra, que li faci tirar avall angúnies i mals rotllos.

En Santi, que sap que discutint del Barça tothom pot esbravar-se sense perill de trencar les amistats, perquè tothom, en el fons, hi està favor. La Domi, capaç de fer unes paelles memorables sense donar-li cap mena d’importància, quan això de les paelles, en realitat, té cada dia més mèrit en un món acostumat a menjar de qualsevol manera. La Domi, sempre riallera, sempre disposada a ajudar-lo a renovar dia rere dia la seva confiança, la seva esperança, els seus somnis... En Jordi, sempre a punt, sempre emprenyat, però sempre preparat, tan si plou com si fa sol.

Molts amics que ja han llegit QCM m’han preguntat si el Roure és real. I tant si és real! Només cal que us hi passeu una estoneta: al matí a esmorzar, a mig dia a fer l’aperitiu (us recomano el vermut negre amb olives!), desprès a dinar (us ho recomano tot) a mitja tarda a fer una cervesa (negra, si pot ser), al vespre a menjar pa amb tomàquet (ben fet, sense pinzell), a la nit a fer un gintònic. Hi veureu la vida tal com és: real, autèntica. Com la va veure en Jordi Martínez, el meu amic, quan hi anava a cercar consol a tantes decepcions i problemes com tenia a la seva turmentada vida. És al barri de Gràcia, placeta Sant Miquel, cantonada Riera Sant Miquel i carrer Luís Antúnez. Al barri de Gràcia, un dels més autèntics de Barcelona. Fort com un Roure.

Facebook: El Roure

Posted by leqtor at 10:58 AM | Permalink | Comments (4) | TrackBacks (0)

El meu agraïment a les gairebé tres-centes persones que van omplir dimarts la sala gran de Luz de Gas per assistir a la presentació de la meva novel·la Quatre Carpetes Marrons. Mentre us veia, mig a fosques, des de la mesa de presentació de l’acte, pensava en moltes de les experiències compartides amb uns i altres, els bons i mals moments, l’afecte insubornable que ens ha quedat com a record de tants i tants anys passats en tan bona companyia.

És impossible escriure una novel·la (una bona novel·la, espero) sense haver-la viscut abans. Tal com vaig dir a la presentació, QCM és una novel·la autobiogràfica de ficció, i, en paraules d’en Màrius Carol, “un homenatge al periodisme de la transició”. Un ofici que en aquells anys, era “una cosa rudimentària i més aviat heroica, que solament es podia exercir amb força dosi de bohèmia i d’esperances”, en paraules d’en Pujol i Alemany, un dels personatges principals de la novel·la, citat per en Màrius a la seva brillant intervenció.

També em va emocionar l’amic Soriano, quan va dir que jo l’havia “desllorigat” i li havia ensenyat a llegir diaris de manera crítica. Potser sí, no vull ser fals ni mostrar-me falsament modest. Però haig de dir que jo també he après un munt de coses al seu costat. Com ell mateix es va encarregar de recordar, Soriano i jo ens coneixem des de l’any 2003, just abans d’iniciar una campanya electoral del FC Barcelona que havia de ser el començament d’una era triomfal –i espero que definitiva- pel barcelonisme. I de seguida que el vaig conèixer vaig pensar que aquell paio era digne de respecte i confiança. Ell intentava amagar una mica les seves emocions, de la mateixa manera que el Màrius, de vegades, també sembla que s’hagi construït un personatge pantalla per protegir la seva intimitat. Però a mi, que sóc molt llest, no me la foten, perquè tinc el privilegi de poder veure la gent tal com és, gairebé a primera vista.

Això és el que m’ha permès tenir dos padrins de luxe, que, més enllà de l’amistat que m’han demostrat tantes i tantes vegades, em fascinen. Cadascú al seu moment i la seva circumstància temporal i professional, però que, realment, em fascinen.

Amb aquest padrins, amb la meva dona i els meus fills, amb els companys i companyes de feina que he tingut la sort d’aplegar en un mateix projecte, amb l’amistat de totes aquelles persones que he estimat o m’han estimat alguna vegada a la vida, amb l’escalf de tots els amics, coneguts i saludats que em vareu acompanyar el dia 15 a Luz de Gas… francament, què més puc desitjar? Potser posar-me de seguida a escriure’n una altra?

Doncs, potser sí. Vosaltres, què en penseu?

Posted by leqtor at 07:54 PM | Permalink | Comments (0) | TrackBacks (0)

Una novel·la no es pot escriure si abans no has viscut alguna de les coses que pretens explicar.

Per això cal haver conegut molta gent, haver-ne triat uns quants per fer-te companyia, i haver mirat d’entendre’ls, que és el primer pas per poder-los estimar, si més no, una mica.

Quatre Carpetes Marrons està plena de referències a la gent que estimo, que he estimat i que m’han estimat. Si més no, una mica. No hi són tots, evidentment, perquè no hi cabrien i perquè encara espero escriure més relats on potser hi tindran alguna cabuda. Però també és veritat que, un cop engegat, el relat reclama la seva pròpia dinàmica, els personatges fan la seva pròpia vida i la referència biogràfica acaba completament difuminada en la ficció. Entrem doncs en una altra dimensió, potser tan divertida o encara més divertida que la realitat.

La d’aquell món que hauria pogut ser i no ha estat, que no és ni millor ni pitjor, sinó que, simplement, és un altre. Potser aquesta sigui la gràcia. Si més no, és la gràcia que jo hi he trobat. I que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Us deixo amb aquest video perque comenceu a conèixer més d'aprop "Quatre carpetes marrons".

Toni Rodríguez Pujol from leqtor universal on Vimeo.

Gràcies a l'Aina Estruch per la seva ajuda en tot el que envolta la gravació.

Posted by leqtor at 06:30 PM | Permalink | Comments (0) | TrackBacks (0)

Amics, companys i coneguts de diferents etapes vitals de l’autor s’aplegaran dimarts 15 de desembre a la Sala Luz de Gas (Muntaner, 246) a partir de les 19:30h. per participar a l’acte de presentació de “Quatre Carpetes Marrons”, que publica leqtor universal.

Les paraules introductòries de l’acte aniran a càrrec del periodista Màrius Carol, col·lega i antic company de treball de Toni Rodriguez Pujol, i de l’empresari Ferran Soriano, amb qui també ha coincidit en una important etapa professional més recent. Soriano parlarà també en nom de leqtor universal, de la qual n’és autor i accionista.

“Quatre Carpetes Marrons” és la història d’un periodista de 30 anys, que està passant una circumstància vital i laboral una mica complicada, que aconsegueix una feina de “negre” consistent en documentar la vida de una determinada “glòria de les lletres catalanes” de la qual un grup d’activistes vol fer-ne propaganda.

La seva investigació, les dificultats que hi va trobant, barrejades amb la seva pròpia peripècia vital i la seva cerca personal de la felicitat, fa que l’acció es vagi complicant progressivament fins arribar a un final inesperat.

Us esperem dimarts dia 15 a les 19.30 a la sala Luz de Gas.

Ver mapa más grande

Posted by leqtor at 03:36 PM | Permalink | Comments (0) | TrackBacks (0)